Aquella olor que tenia el teu cos...
No era l'olor dels cossos que es perfumen.
Era una olor com d'aigua, elemental,
era una olor -ni tan sols era olor-
de netedat i pulcra intimitat,
una tendral netedat com de brossa
fonamental, primordial, primera.
Abans de fer l'amor jo perseguia
a cada pam, damunt la teua pell,
la fascinant arrel d'aquella olor
que, molt golut, secretament m'atreia
fins a arribar el moment del vertigen;
i com aquell qui es llença a una cisterna
o com aquell que adelerat es dutxa
queia damunt el teu cos amadíssim
o te'm posava damunt el meu cos,
car el teu cos, molt sovint, em cobria
com una brossa, una pluja, propici.
No era l'amor, i era més que l'amor.
Era un amor de forestal origen,
era un amor com quan plou a la selva,
era un amor, tel·lúrica fondària,
fins arribar al principi dels arbres.
Vicent Andrés Estellés, gran poeta
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada