Els (bons) sabors d'aquest Nadal

Preparant els exàmens de gener

Il était une fois... la Vie!

Sobre l'olor...

Aquella olor que tenia el teu cos...

No era l'olor dels cossos que es perfumen.

Era una olor com d'aigua, elemental,

era una olor -ni tan sols era olor-

de netedat i pulcra intimitat,

una tendral netedat com de brossa

fonamental, primordial, primera.

Abans de fer l'amor jo perseguia

a cada pam, damunt la teua pell,

la fascinant arrel d'aquella olor

que, molt golut, secretament m'atreia

fins a arribar el moment del vertigen;

i com aquell qui es llença a una cisterna

o com aquell que adelerat es dutxa

queia damunt el teu cos amadíssim

o te'm posava damunt el meu cos,

car el teu cos, molt sovint, em cobria

com una brossa, una pluja, propici.

No era l'amor, i era més que l'amor.

Era un amor de forestal origen,

era un amor com quan plou a la selva,

era un amor, tel·lúrica fondària,

fins arribar al principi dels arbres.

Vicent Andrés Estellés, gran poeta

Cornudellenc for Dummies

Txan: Crit. So penetrant llançat per una persona o un animal. Fotre un txan. Ai mare, què són aquests txans??

Moló: Meló. Fruit comestible de la melonera, gros, globós o ovoide, de corfa rugosa o reticulada, verda, groga o un xic ataronjada, i de polpa dolça, blanca o tirant a carabassa, segons les varietats. De postres tinim moló.

Mixó: Ocell, especialment de mida petita. Nen, que vols nà a tirà pa als mixonets?

Professó: Processó. Desfilada ordenada i solemne amb algun fi públic, especialment religiós. Divendres Sant passarà la professó per aqui al davall de casa.

Ocupaciones raras: Correos y telecomunicaciones

Una vez que un pariente de lo más lejano llegó a ministro, nos arreglamos para que nombrase a buena parte de la familia en la sucursal de Correos de la calle Serrano. Duró poco, eso sí. De los tres días que estuvimos, dos los pasamos atendiendo al público con una celeridad extraordinaria que nos valió la sorprendida visita de un inspector del Correo Central y un suelto laudatorio en La Razón. Al tercer día estábamos seguros de nuestra popularidad, pues la gente ya venía de otros barrios a despachar su correspondencia y a hacer giros a Purmamarca y a otros lugares igualmente absurdos. Entonces mi tío el mayor dio piedra libre, y la familia empezó a atender con arreglo a sus principios y predilecciones. En la ventanilla de franqueo, mi hermana la segunda obsequiaba un globo de colores a cada comprador de estampillas. La primera en recibir su globo fue una señora gorda que se quedó como clavada, con el globo en la mano y la estampilla de un peso ya humedecida que se le iba enroscando poco a poco en el dedo. Un joven melenudo se negó de plano a recibir su globo, y mi hermana lo amonestó severamente mientras en la cola de la ventanilla empezaban a suscitarse opiniones encontradas. Al lado, varios provincianos empeñados en girar insensatamente parte de sus salarios a los familiares lejanos, recibían con algún asombro vasitos de grapa y de cuando en cuando una empanada de carne, todo esto a cargo de mi padre que además les recitaba a gritos los mejores consejos del viejo Vizcacha. Entre tanto mis hermanos, a cargo de la ventanilla de encomiendas, las untaban con alquitrán y las metían en un balde lleno de plumas. Luego las presentaban al estupefacto expedidor y le hacían notar con cuánta alegría serían recibidos los paquetes así mejorados. «Sin piolín a la vista», decían. «Sin el lacre tan vulgar, y con el nombre del destinatario que parece que va metido debajo del ala de un cisne, fíjese». No todos se mostraban encantados, hay que ser sincero. Cuando los mirones y la policía invadieron el local, mi madre cerró el acto de la manera más hermosa, haciendo volar sobre el público una multitud de flechitas de colores fabricadas con los formularios de los telegramas, giros y cartas certificadas. Cantamos el himno nacional y nos retiramos en buen orden; vi llorar a una nena que había quedado tercera en la cola de franqueo y sabía que ya era tarde para que le dieran un globo.

(Julio Cortázar, 1962)

Memòries d'un cirurgià

Moisès Broggi (Barcelona, 1908) pot ser considerat com un dels grans savis de l'actual Catalunya. La seva edat centenària, la seva professió de cirurgià, el seu intel·lecte i la seva humanitat fan d'ell una persona excepcional. La fràgil figura d'ancià no amaga el seu somriure delator de la felicitat a la que s'arriba després d'haver tingut una vida plena. 

Edicions 62 ha editat les seves memòries en dos volums, en els que ofereix un panorama complet de tot el segle XX, meditant sobre la vida, la ciència en general i la medicina en particular, la filosofia, l'ètica, la política o la història.

Sense cap mena de dubte és una de les veus de l'experiència i la clarividència que avui en dia no podem obviar. Aquí podeu veure una entrevista realitzada al programa (S)avis de TV3.

La pesadilla de Darwin

La pesadilla de Darwin (2004) és un impactant documental sobre els efectes socials i mediambientals de la indústria pesquera al Llac Victòria a Tanzània

La segona part del documental la podeu trobar aquí.

Sobre el mocador

Quina diferència hi ha?

 

Una de freda i una de calenta (I)

Davant de l'allau de notícies sempre negatives pel que fa referència a Cuba, vull obrir aquest espai de notícies relacionades amb aquesta illa del Carib, per mostrar que s'hi fan coses realment interessants i que no tot està relacionat amb la política. La primera notícia que tindrà l'honor d'encapçalar aquesta secció tractarà el mètode d'alfabetització "Yo, sí puedo".

Cuba, el primer territori lliure d'analfabetisme a Amèrica Llatina des de 1961, ha estès el programa d'alfabetització “Yo, sí puedo” a altres països llatinoamericans i del món, com a part de les seves missions internacionalistes. Tot i els seus limitats recursos econòmics, ha estat capaç de crear un mètode d'alfabetització audiovisual que permet aprendre a llegir i a escriure a persones adultes, a partir dels 15 anys, brindant a d'altres països, no només la possibilitat d'aplicació d'aquest mètode, sinó també recursos humans, cubans que instruïxen a les persones que oficiaran de mestres en els seus propis pobles.

Ni la pròpia Leonela Relys Díaz imaginava la transcendència de la seva aportació aquella nit d'abril de 2001 quan, il·luminada per la tènue llum d'una llum d'oli, va donar per acabada la cartilla encarregada. “En aquell moment, només vaig sentir que havia fet realitat una idea del Comandant. Complia una missió i res més, com fem tots els cubans.” Vuit anys després, aquell plançó s'ha convertit en un baobab immens, impredictible; i aquesta professora, radicada avui en l'Institut Pedagògic Llatinoamericà i Caribeny (IPLAC), confessa no haver-se adonat encara de la dimensió de la seva obra.

El mètode “Yo, sí puedo” utilitza diversos mètodes d'ensenyament, amb la utilització alternativa de la ràdio i la televisió, que ha permès arribar a un nombre de població analfabeta o sub-escolaritzada, emprant com exemple en les classes i materials didàctics, les activitats de la vida diària, la vida laboral i relacions del medi propi de cada país. A través de 65 video-clases, el participant aprèn, a part de llegir i escriure, a ser capaç de comprendre i contribuir a la transformació del context en el qual viu, impulsant la seva implicació en la societat. “Yo, sí puedo” empra un mètode que va des d'allò conegut (els números) cap allò desconegut (les lletres).

Han estat alfabetitzades per la via radial i televisiva més de 4 milions persones de 23 països (Veneçuela, Haití, Paraguai, Argentina, Mèxic, Equador, Bolívia, Brasil, Perú, Panamà, Guatemala, Uruguai, Hondures, Nicaragua, República Dominicana, Nova Zelanda, Moçambic, Nigèria, El Salvador, Colòmbia, Guinea Bissau i Guinea Equatorial, Timor Oriental). Per a possibilitar l'extensió i generalització del programa, s'han produït 14 versions del "Yo, sí puedo": vuit en idioma espanyol per a Veneçuela, Mèxic, Argentina, Equador, Bolívia, Colòmbia, Uruguai i Panamà; una en portuguès, una en anglès, les versions en quítxua i aimara per a Bolívia, en crioll per a Haití i en tetum para Timor Oriental.

A l'Estat espanyol la primera ciutat a aplicar aquest mètode ha estat Sevilla a través de diferents associacions i fundacions, sempre recolzades per l'Ajuntament. Per a més informació: http://www.yosipuedosevilla.org